La decadència i el ressorgiment del culte a l'església de Canet de Mar en el segle XVII.
L'historiador local, Magí Xiqués i Soler, en les seves anotacions deixa constància que solament en onze anys els canetencs van ser capaços de bastir la majestuosa església parroquial d'un gòtic català ben proporcionat; el 8 de març de 1591, Mn. Pere Tarroja, vicari general del bisbe Jaume Caçador (1583-1597), la beneí celebrant-s'hi una solemne festa que es repetí el 25 del mateix mes, dia en que el Santíssim Sagrament hi va ser traslladat, adquirint tots els privilegis de l'antiga i el benefici diaconil.
A partir d'aleshores l'església vella va deixar de ser parròquia; tanmateix, insiteix el Dr.Serra, per una especial providència de Déu, no quedà del tot despullada ni s'enderrocà com hauria pogut succeir. Al seu parer hi influïren els pagesos; precisament, 1599 la jurisdicció del senyor, marquès de Montpalau, passava als vilatans i donava als pagesos, que construïren una espècie de patriciat vilatà, un paper molt representatiu en el govern municipal. Entre les famílies d'orígen rural hi hem de comptar, segons Rovira Fors, els Gofau, Forrus, Goday, Misser, Catà, Marges, Giol, Curt, Golba, Muní, Figuerola i Veia.
Tots ells, constituïen no solament una comunitat d'interessos, sinó també de poder. Anys enrera, s'havien oposat que la nova església es bastís al centre de la vila, i encara que no aconseguiren sortir-se'n, la seva influència devia pesar a l'hora d'estendre's els decrets episcopals.
Més que mai, diu Serra Barretxegueren, devien voler tenir com a seva l'església vella; i això explica molt bé les dispocisions que donà el prelat. A l'esmentada església hi havien de quedar totes les coses necessàries pel culte, prohibí que se'n treguessin les campanes, els altars i tota mena d'ornaments sota pena d'excomunió major. Manà que el prevere obtentor del benefici diaconil, hi celebrés la missa matinal tots els dies de festa i que hi ensenyés la doctrina. Concedí als pagesos el dret d'enterrament al voltant del temple antic i de celebrar-hi els funerals i sufragis. Els ornaments s'haurien de conservar i reparar a despeses de la vila. Els obrers de l'església nova també ho serien de la vella i haurien de presentar al bisbe o al que ell delegués l'estat de comptes. Quedarien a l'església vella, l'altar major de Sant Pere i Sant Pau i l'altar de la Mare de Déu del Roser.
En aquest estat de coses, passaren sentanta anys; la vila anava creixent en habitants. Les autoritats degudament constituïdes es consideraven patrocinadors i protectores tant de l'església nova com de la vella. Tanmateix, aquesta última quedà molt a segon terme, com era de preveure, car la primer era molt més gran i satisfeia plenament la religiositat més exigent dels fidels.
Sortosament, els canetencs no se n'oblidaren completament, hi celebraren diversos actes religiosos durant la primera meitat del segle XVII, i sobretot, cresqué la seva estima a l'iniciar-se la devoció a la Mare de Déu sota l'advocació de la Misericòrdia.
Una lloable costum, que s'introduí a la comunitat cristiana de Canet de Mar, així que entrà en ús la nova església parroquial, fou la d'organitzar processons, romeries o pelegrinatges a l'església vella, quan alguna calamitat pública: epidèmia, sequera o plaga, amenaçava o feia sortir la població demanant l'auxili del Cel per la intercessió dels sants Patrons o de la Verge Maria. A la segona dècada del segle XVII, una plaga calamitosa malmenà les collites deixant en la misèria a moltes llars; l'angoixa entre els veïns fou d'una dimensió tant colosal que el Consell va prendre cartes en l'assumpte i acordà, el 16 de març de 1618, fer cada any una processó i ofici solemne a Sant Pere Màrtir i, ensems, es determinà beneïr el terme. Segons l'acta que es troba en l'arxiu eclesial, el vot perpetu es féu perquè el sant alliberés la vila dels elements nocius a les collites.
Amb tot, evidencia el mateix historiador, que l'entusiasme per l'església vella havia disminuït en gran manera i el Consell pren l'acord d'acudir el 1621, al governador o al bisbe -poc importa l'autoritat civil o eclesiàstica que doni la vènia o permís- per urgir als obrers a fer l'acte de presència a l'església vella, a la missa matinal dels dies festius; amb aquest objectiu, enviaren el jurat Joan Goday a Hostalric o a Girona, a trobar el governador o bisbe.
El 1622, Jaume Miró és nomenat pel Consell, baciner o pavorde de Nostra Senyora, a la que encara no se l'intitula de la Misericòrdia. Alguna comunitat religiosa devia interessar-se per establir-s'hi, per quin motiu, el 27 de setembre de 1624, és enviat un síndic a Girona a dirimir la qüestió i dictaminar la solució més adient. La sol.litud dels frares no prosperà, puix el mateix síndic és enviat a Barcelona per dir a Mn. Joan Pau Major que la petició dels candidats no és admesa.