L'acta del "vot de vila" a nostra senyora de la Misericòrdia, la seva vivència en la col.lectivitat i les seves vicissituds al llarg de la història local.

Mossèn Josep Comerma i Vilanova, antic rector de Canet de Mar, mort el Divendres Sant del 1936 -poc abans d'esclatar la Guerra Civil d'Espanya- citant el document original, escriu, en la seva breu història del santuari; que l'Acta del "Vot de Vila" tingué lloc el 28 d'abril de 1703.

Les autoritats locals: Bernat Roig, pescador, Bernat Misser, mestre d'aixa i el notari Novell Casadevall, jurats de la vila de Canet, del bisbat de Girona, i tot el consell: Francesc Colomer, mariner, Joan Codina, mestre de cases, Pere Oliver, candaler de cera, Joan Ferrer, mariner, Joan Vendrell Veya, cirurgià, Francesc Ferrer, apotecari i Bernat Nualart, notari, congregats a la Torre de Mar, amb llicència de l'alcalde, Pere Pujadas, designat pel senyor de la Batllia de Canet, marquès d'Aitona, determinaren que el diumenge següent al dia 8 de setembre, festa del Naixement de la Verge Maria, se celebrés ofici solemne i s'oferís l'oli necessari, perquè la llàntia de l'ermita cremés tot l'any.

Per la seva banda, Serra Barretxeguren dóna fe que els administradors cercaren noves vies de cabdals, quan les que estaven en voga no rendiren. El captiri del "pa de morts" passats deu anys d'esquifidesa (1710-1720) es substituí amb èxit per la "del vi"; recollit i venut, l'import de la venda ingressava a la caixa de l'ermita. Les transaccions eren fetes al poble, exportat a fora, o revalorat convertint-lo en aiguardent; aquesta font d'ingressos durà 110 anys (1720-1830), fins l'aparició de l'oidium que matà les vinyes i s'acabà la verema i el vi. A part de les captes en espècie, els fidels contribuïren al fons de l'obra, qui amb diners, qui amb jornals gratuïts, qui amb pregàries penitencials, agenollats, mentre es feia la recollida.

Un altra font de captació de diners fou l'organització de diversos esdeveniments populars: festes de carrers, venda de gales, saraus de poble. No sempre aquesta espècie d'organitzacions profanes foren edificants; alguna vegada, es prostituïren, desembocaren en veritables escàndols i es féu necessària la intervenció de l'autoritat eclesiàstica per acabar amb les bretolades. Un revés encara més tremebund per causa de motivacions polítiques, sofriren l'entusiasme popular per la Verge i la veneració per la seva ermita. Es parlà d'un trist i penós atur en la creixença i esplendor de la devoció mariana. La Guerra de Successió (1701-1714) provocada per la doble candidatura a la Corona de l'arxiduc Carles d'Austria i Felip d'Anjou, a la mort de Carles II, pertorbaren les ments i els cors amb intrigues i rivalitats de bàndols. Els catalans s'inclinaren per Carles d'Àustria, i en sortiren derrotats; mentre, Felip d'Anjou, contra el qual combatien, triomfà.

La revolta dels segadors amb l'himne que vibrà en els cors, fou el manifest d'una voluntat de superar els contratemps i la festa de l'onze de setembre, identificà la data d'una derrota com a símbol del dret a defensar el nacionalisme i llibertats de Catalunya.

Acabada la guerra, la devoció i veneració a la Mare de Déu de la Misericòrdia cresqué extraordinàriament. Per Canet, començà un període d'esplendor que durà tota la centúria divuitena. La marineria prengué gran volada i aquest estament que rivalitzava amb els pagesos en amor i entusiasme per la Verge, adquirí tal supremacia, durant el segle XVIII, que tots els clavaris de l'ermita, signats en els llibres de comptabilitat, eren mariners.

De fet el dia del "vot de vila", l'administració amb prova d'agraïment als navegants, els obsequiava amb un refresc; Serra i Barretxeguren opina que bé s'ho mereixen, car no sols portaven de franc el vi que en temps de prosperitat es recollia en la capta de vendre'l a bon preu en els diversos ports on tocaven les naus, sinó que també compraven amb diners de la seva butxaca blat i altres aliments vendibles per negociar-los i lliurar el seu import a benefici de l'ermita. En el segle XVIII, es troba el nom de més de 131 patrons que realitzaven aquest servei desinteressat, testimoniant la seva devoció i veneració a la Mare de Déu de la Misericòrdia.

Tanmateix, enmig de moltes accions lloables, sempre s'ha de lamentar alguna nota discordant; el handicap d'algun comportament llibertí sembrà l'escàndol i la protesta. S'explica que a l'ermita hi havia un retaule de St. Francesc Xavier i que els mariners cada any feien la novena dedicada al sant. Arrel d'aquesta pràctica piadosa, vers la segona dècada del segle XVIII, succeí quelcom denigrant i indigne que fou denunciat pels obrers, acompanyats del rector, al bisbe. La cosa seria greu, car el prelat Miquel Joan de Taverner i Rubí (1699-1720) prengué una mesura dràstica; manà retirar, a l'any 1718, el retaule del sant, venerar-lo a la parròquia i, en el seu lloc, col.locar-hi el de sant Sebastià i sant Roc. Els mariners pre sentaren disculpes; el bisbe els escoltà, els atengué i els dispensà després d'una severa amonestació que els consternà però els serví de saludable correcció per no caure més en el vici denunciat i tornar novament les aigües a mare.