La imatge esculpida i modelada per l'escultor Josep Font, sota l'advocació de la Misericòrdia, és traslladada amb tota solemnitat a l'ermita mariana de la de la vila de Canet de Mar, el mes de setembre de 1732.

El dia 5 de setembre, segons deixa escrit en les seves memòries històriques Francesc Xavier Serra Barretxeguren, la nova imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia, ja beneïda, sortí de Barcelona, a les 5 del matí en la barca de Salvador Prats, un llagut.

Aquesta embarcació petita, llarga i estreta, que té un pal amb vela llatina, salpà i solcà per les aigües del Maresme, amb la Verge a bord, en direcció a la nostra població; els pescadors que la veurien, com deurien quedar sorpresos de trobar-la enmig del mar!. Un amic del meu pare, diu el Dr. Serra, veí de Mataró, li ensenyà el que un patró mariner d'aquella ciutat de nom Jaume Sayol escrigué en una llibreta: "El dia 6, a les cinc de la tarda, la barca d'en Prats arribà a Canet; la Mare de Déu fou desembarcada davant la torre i portada processionalment a la parròquia.

Deu patrons mariners l'acompanyaven amb atxes de quatre llums; en arribar a l'església la multitud passà a besar les mans de la Verge.L'endemà, dia 7, hi hagué gran festa. La Verge fou traslladada solemnement a l'ermita; sortí de l'església parroquial a les cinc de la tarda, hi anava una gran gentada, deu mariners portaven atxes".

En el 1732, comenta el Dr. Serra, eren pocs els qui portaven atxes i molts els qui pregaven; ara, en el 1932, són moltes les atxes i pocs els qui preguen- I continua en Jaume Sayol: "Hi havia a Canet de Mar dues companyies de tropa i el comandament d'aquestes forces portà el penó o insignia de les esglésies i confraries religioses per dur a les processons. Arribats a l'ermita es cantà la Salve i després Completes. A la nit, hi hagueren lluminàries i tota l'ermita, clara i flamejant de teies, feia goig.

Es tracta de notes autèntiques, avalades per escrits de Mn. Marià Martínez i del Dr. Clausell.

L'endemà, festa del Naixement de la Verge Maria, se solemnitzà com cada any; predicà -és el primer anys que es consigna el sermó- el P. Presentat Padrós, frare dominic de la comunitat de Girona. Presidí el bisbe Baltasar Bastero (1728-1745).

Posada la imatge nova en el cambril, el bisbe manà que l'antiga fos venerada en una petita mesa o altaret en el mateix lloc. En referència a aquesta disposició es troba la partida següent del dia 10 de setembre. "Es paguen a Joan Medí 26 lliures, 10 sous per l'altaret fet en el cambril. Pels artistes que intervingueren en la modelació de la imatge, es pagaren a l'escultor 6 dobles, 33 lliures, 12 sous; al daurador, 28 lliures".

Amb la nova imatge, comença una llarga etapa en la que la devoció, segons confirma el Dr. Clausell, creix entre propis i forasters.

Quan es presenten calamitats públiques, problemes de salut o de manca de pluges, és invocada promptement la intercessió maternal de Maria sol.licitant del Senyor la gràcia impetrada.

Un exemple, el trobem en el 1737; el poble tornava a patir una gran sequera. El dilluns de Pasqua, en sortir la processó de l'església, el Consell amb autorització del rector, acordà que al retornar a la parròquia des de l'ermita, s'hi portés solemnement la imatge de la Mare de Déu, que no havia baixat d'ençà de la sequera de 1703. Es féu tal com es planejà: La imatge, col.locada en el tabernacle de Sant Elm, fou portada per mariners, el tàlem, pels regidors i les atxes pels fidels; arribada a l'església parroquial, fou posada sobre l'Altar Major, se celebrá l'Eucaristia, es recitaren les lletanies i es resà el rosari.

I així s'havia de continuar cada dia.

L'endemà, dia 23 d'abril, hi hagueren núvols; el dia 24, senyals de pluja i plogué més o menys. El dia 25, ho féu tot el dia i continuà fent-ho fins el dia 30. S'havia pensat retornar la imatge a l'ermita el dia 28; però, al no poder ser, es cantà el "Te Deum" d'acció de gràcies a la mateixa església.
El dia 1 de maig, al començar a fer bo, s'organitzà la solemne processó de retorn, vibrà de joia tot el poble i manifestà una vegada més, un testimonial fervor marià.

Altres signes, a part de les celebracions religioses consignades, d'una devoció que es revivia càlidament en el cor dels fidels, foren en el mateix 1737, la composició per Mn. Miquel Carreras dels goigs de la Misericòrdia, i dos anys després, el 1739, la pràctica de la Novena. El Sr. Bisbe de Girona felicità a Mn. Martínez pel molt que havia fet créixer i propagar la devoció a la Mare de Déu.