Les controvèrsies i discòrdies de 1907 en vigílies de la coronació canònica de la imatge de Misericòrdia, entristiren el cor del Francesc de Pol, qui exclamà entristit davant les enemistats: "aniré a posar una corona d'espines a la Mare de Déu".

El dia 15 de maig de 1904, amb motiu de la definició dogmàtica de la Puríssima i Immaculada Concepció de Maria Verge, es féu un gran romiatge franciscà a la Misericòrdia. Vingueren romeus de les províncies de Girona i Barcelona, d'onsevulla que hi haguéssin terciaris franciscans.

El canonge Daniel en representació del bisbe, presidí el pelegrinatge de Girona; i el canonge Francesc de Pol, més tard bisbe de la seu gironina, el de Barcelona. Més de cinc mil romeus s'acolliren amb fervor marià al santuari, en l'aplec s'esmentà la importància d'aquest lloc venerat amb l'advocació de la Verge Maria com a Mare de Misericòrdia, s'anuncià l'acompliment, en el 1907, del cinquantè aniversari de la inauguració de l'actual temple i es parlà de la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu.

En el col.legi dels Pares Missioners del Sagrat Cor de Jesús, s'hi celebrà, a la tarda del 15 de maig de 1904, una vetllada literàrio-musical pels pelegrins, que fou inoblidable.

Dos anys més tard, el 13 de maig de 1906, amb motiu de celebrar-se el VIIè centenari de la vocació de sant Francesc d'Asís, tingué lloc el segon romiatge franciscà; com la primera vegada, s'aplegaren gent de tot arreu, el santuari s'omplí de gom a gom i la devoció i veneració a la Mare de Déu de la Misericòrdia es palesà en una exuberant creixença.

Amb el poble senzill, s'hi entremesclaren grans personalitats eclesiàstiques i civils que feien també via cap el gran centre d'irradiació mariana. Entre les autoritats públiques, s'hi comptà, en el 1888, el ministre de finances López Puigcerver i entre els grans pastors d'Església en el 1891, l'arquebisbe de Tarragona, el bisbe de Barcelona, el Vicari General i d'altres.

Tots ells visitaren la Mare de Déu no per participar en actes públics ó oficials, sino en privat, testimoniant amb la seva presència l'amor filial que sentien envers la Verge Maria i en la mateixa línia, es mogueren al visitar el santuari, el governador de Barcelona, el regent de l'Audiència i altres personalitats.

El bisbe de la diòceis de Girona, Dr. Tomàs Sivilla, la visità i pregà davant Ella amb motiu de la visita Pastoral, en la que vestí l'habit i administrà el sagrament de la Confirmaciò a alguns maristes; sembla que per algun objectiu semblant, visità la Misericòrdia el Dr. Josep Morgades i Gil (1826-1901), historicista i defensor del catalanisme catòlic, essent, primer bisbe de Vic(1882) i després de Barcelona (1899). En el 1900, escrigué una carta pastoral en la que recomanava l'ús de la llengua catalana en l'ensenyament del catecisme.

El 1906, fou consagrat bisbe de Girona, Francesc de Pol i Baralt, fill de la veïna població d'Arenys de Mar i devot des de la infantesa, de la Mare de Déu de la Misericòrdia; amb motiu de visitar la seva vila nadiua, en el juny de 1907, una comissió de canetencs, formada pel rector, l'ajuntament i els administradors parroquials, l'anaren a saludar i li lliuraren una sol.licitud, suplicant-li es dignés demanar a la Santa Seu la gràcia de la coronació canònica de la Verge, tenint en compte que es tractava 1) d'una advocació antiga - segle XVII, entre la dècada de 1660-1670 -, 2) d'una devoció comarcal - tota la comarca del Maresme -, 3) d'una veneració filial - emmarcada en un esvelt temple neogòtic -, i precisament eren les tres condicions exigides per poder tenir accés a l'esmentada gràcia.

El Prelat, plenament d'acord, ho feu amb molt de gust, cursà la instància i l'apressà per celebrar al seu degut temps el cinquantenari de l'edificació i com era de llei, envià una magnífica pintura de la Mare de Déu de la Miseròrdia al Capítol Vaticà.

S'intentaria superar en solemnitat les magnífiques festes celebrades en anteriors efemèrides; es convidarien totes les entitats de la vila, es nomenarien comissions, es recollirien joies per la corona i es farien molts projectes festius a nivell religiós i profà.

Tanmateix, degut a que la vila era minada per lluites polítiques, una espurna llançada irreflexivament encengué el foc de la discòrdia; succeí en el nomenament de penonista, l'ajuntament i els seus partidaris volien que fos el rei, com que ja ho havia estat en el 1857 i en el 1881, els partidaris de solidaritat catalana, per no ferir la susceptibilitat dels catalanistes, proposaren a Ramon Muntaner.

La controvèrsia suscità baralles, els ànims no es pacificaren i els incidents pertorbadors continuaren.

Aquestes ombres, entristiren el cor del bisbe, pensant que les rancúnies entre els fills jamai complaurien a la Mare per més corona de rica orfebreria que imposessin sobre la seva testa i a l'apropar-se la data de la coronació canònica, es planya adolorit: "Aniré a Canet de Mar a posar una corona d'espines al front de la Mare de Déu".