Canet de Mar recolza i participa en la construcció de l'església de Sant Benet i, malgrat un contratemps sorgit en el seu finançament, el sis de març de 1591, es consagra i entra en plena activitat pastoral.

En el decret d'erecció de la nova església de St. Benet, signat pel bisbe de Girona, Benet de Tocco, a 31 d'agost de 1579, fa una crida per a la recaptació de fons a la feligresIa i estableix les normes següents: "Per tal que l'església nova de Sant Benet s'aixequi ben aviat amb el mínim de despeses, disposem que rebi els censals morts que en altre temps percebia l'església de Sant Pere i Sant Pau, és a dir, 300 lliures barceloneses, els diners que hi ha en caixa i els que hi pervindran de la generositat dels fidels i altres béns de l'obra esmentada. Els administradors de la nova església poden vendre els censals morts que hem referit, recaptar diners i esmerçar-los en la construcció del nou temple. Els facultem per signar qualsevol document oportú i necessari. Com que tots sabem de sobres que sense les almoines dels fidels no es pot reeixir en una empresa tan feixuga, atorguem als administradors una àmplia i lliure facultat de demanar, exigir i recaptar tota mene de donatius, tant si ho porten a cap personalment com si se serveixen d'altres persones, tant si truquen a cada porta com si aprofiten les celebracions sagrades per acabalar fons. Però, a fi que s'hi barregin altres motivacions, decretem que els administradors i obrers, tant bon punt els requerim, de manera lleial i fidedigna, ens donin compte de l'administració".
Dòcil a la crida del bisbe, el poble abans de començar l'obra, reunit en assemblea, es posà d'acord en el pagament d'un tribut equivalent a un vintè voluntari a satisfer, per part dels camperols, sobre els fruits i el vi, els pescadors pel peix, els mariners amb relació als nòlits -allò que hom paga pel lloguer d'una nau o d'una part- i la gent de negoci sobre la carn, el gra, els teixits de lli i les puntes de coixí; amb l'obligacio per part de tothom, de pagar aquest estipendi fins que les obres del temple fossin enllestides. Els primers diners recollits de 200 lliures barceloneses foren per pagar l'arquitecte Onofre Enrich, el qual per la construcció del temple decidí fer portar pedra picada de Menorca i bastir-lo en estil gòtic.

En el 1590 -deu anys abans, en el 1580, tan sols es féu l'explenació del terreny- ja molt avançada l'obra, sorgí un contratemps financer per causa de l'exigència per part del marquès d'Aitona, el qual tenia la senyoria de la vila, del pagament immediat de 300 lliures. Els veïns prengueren l'acord que aquests diners li fossin donats del fons de donatius fets per a la construcció del temple i això entrebancà el bon ànim que portava la feina. Però, tanmateix, el temple es lliurà al servei del culte l'any 1591. El dia 6 de març d'aquest any fou consagrat, amb llicència del bisbe de Girona, pel vicari general, Mn. Pere Tarroja.
A partir d'aquesta data els obrers de la parròquia tingueren bona cura d'anar enriquint el temple cada vegada mes. Els obrers es renovaven cada anys en presència del batlle i els jurats. A cada ceremònia s'aixecava acta en la qual el consell de la vila donava testimoni "d'haver vist els comptes que els havien donat els obrers; els quals aprovaven com a bons".

Aquestes anotacions històriques foren recollides i publicades per Josep Rovira Fors, el qual continua dient que els canatencs anaren endegant i embellint l'església. El rector, mossèn Miquel Bru, llegà en testament els diners per les pintures dels retaules de l'Altar Major. Era un altar greco-romà, de línies perfectíssimes, amb bones escultures de les imatges de St. Pere, St. Pau i St. Benet. I, amb sis retaules de gran valor, considerats pels entesos com de les millors pintures renaixentistes de Catalunya. Eren unes teles de 2,30 metres d'altura per 1,42 d'amplada i representaven l'Assumpció de Maria, la Confessió de Pere, St. Benet ressucitant un mort: aquestes situades a l'esquerra; i, a l'altre costat, l'Ascensió del Senyor, el martiri de St. Pere i la conversió de St. Pau. En aquest mateix temps, el de l'any 1625, l'Altar Major fou daurat i policromat pel mestre Francesc Fornés de Barcelona.

En les memòries fetes per Francesc Xavier Serra Barretxeguren, es deixa constància que en el 1593 o sigui, dos anys després d'haver-se bastit la nova església, les recaptes de les bacines de les ànimes i de la Mare de Déu de l'església vella, es destinaren per a la fàbrica de la nova, essent en total 153 lliures i 5 sous, de la primera; i, 8 lliures, 4 sous i 2 diners, de la segona. Es demostra doncs, que en l'antiga subsistia el culte i que s'havien respectat les col.lectes per les ànimes i de la Mare de Déu, les úniques que no havien estat suprimides, car els pagesos en aquesta tenien dret a la celebració de sufragis; i la Verge Maria hi tenia el seu altar, que amb el temps donaria origen a la devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia.