El Dr. Constantí Bonet, bisbe de Girona(1862-1875), en virtut del decret canònic i del concordat entre el govern espanyol i la Santa Seu(1851), disposà que els béns del Santuari fossin administrats per una junta nomenada per ell.

El temple neogòtic dedicat a la Mare de Déu de la Misericòrdia era ja una realitat que omplia de joia els canetencs i de devoció tot el Maresme. Les festes de la col.locació de la primera pedra i de la inauguració havien estat a l'altura de les circumstàncies.

Molts havien estat protagonistes en els treballs de la seva construcció i en el realçament de les inoblidables solemnitats.

Els historiadors ressalten el vistós efecte de la processó i de la solemne col.locació de la imatge de la Verge al cambril del nou santuari: Mudada amb preciós mantell de tissú, brodat en or, és acompanyada per diversos cors o estols de nens i nenes, vestits d'angelets que avancen onejant els penons i les banderes de totes les cofradies i la magnífica senyera, que en nom de la reina Isabel II, enarbora el capità general del Principat.

Hi participaren gran munió de devots i distingides personalitats civils i eclesiàstiques locals i foranes i tancà la religiosa comitiva el venerable prelat. S'entonà el "Te Deum" i la imatge de la Verge quedà magnífica en el seu cambril.

S'encenen els focs artificials i s'organitza el ball de morratxes; un ball copiat d'una llegenda medieval que tingué com escenari l'actual castell de Santa Florentina. Després, se li donà tonalitats populars i s'anà celebrant en temps no massa remots a Canet, Sant Pol i Lloret.

La morratxa o almorratxa és un recipient de vidre, proveït de diferents brocs per aspergir perfums o aigua de roses.

El moro Bennassat és el qui, en la llegenda del ball del castell de Santa Florentina, l'oferí a la cristinana Beatriu, la qual la refusà amb un gest enèrgic i contundent estavellant-la per terra i manifestant així que ja mai renunciaria a la seva fe.

El tret d'aquest gest donà origen al ball que tingué la seva època més brillant en el segle passat durant el retorn dels "americanos", però que ja existia almenys en el segle XVII.

Es ballava per parelles. Era una dança que es caracteritzava per ser una passejada al ritme d'una tonada, cada ballador sostenia amb la mà dreta, l'esquerra de la balladora.

Era obert, sempre anaven entrant, incorporant-se o sortint parelles.

Passejant-se, parsimoniosament, al compàs de la melodia i parant-se de tant en tant per donar temps al ballador de comprar morratxes als organitzadors; el ballador amb un gest teatral de gentilesa la donava a la seva parella i aquesta, després d'aspergir per terra el seu contingut d'aigua o colonia, l'estavellava i el ballador n'hi havia de comprar un altra, si volia continuar amb ella, posant a prova el seu amor i despreniment.

Era tota una competència amb ressonàncies de glòria: "Aquest any és la noia de casa la que ha trencat més morratxes", comentaven les dones. Tenia la seva gràcia, la gent s'hi embadalava a la vista del lluïment dels vestits, el parpalleix dels ventalls i la boniquesa de les qui estaven a la primavera de la vida.

Fet el nou temple, quedava el fons d'obra en dèficit i la junta directiva demanà al prelat permís per vendre joies inservibles. Obtinguda l'autorització, es vengueren i de l'ngrés, es comptaren 61 duros, 193 rals i 77 maradedisos.

Tanmateix, l'administració del santuari passà per una sèrie de vicissituds que mogué al nou bisbe de Girona, doctor Constantí Bonet a actualitzar-la i posar-la amb sintonia amb el Dret Canònic i el Concordat amb la Santa Seu, havia de quedar clar que eren béns de l'Església, al servei de la caritat i d'objectius pastorals.