El fervor religiós dels canetencs, fortament marcat en la seva vessant mariana, és vivament caldejat pel pare Palou, predicador quaresmal en el 1852 i la població entera se sent empesa a bastir un esvelt santuari a la Mare de Déu de la Misericòrdia.

Econòmicament a la meitat del segle XIX, la vila de Canet de Mar està en baixa. L'oídium -fong que ataca el cep i es desenvolupa als brots i sarments mentre són herbacis i decolora els pàmpols tant l'anvers com el revers- aruïnà les vinyes; la marina desapareix; la resistència i la lluita de reialistes i malcontents i amb posterioritat, dels carlins amb tres guerres cruentes, provoquen un malestar general i les divisions internes s'accentuen.

Davant aquestes pèssimes circumstàncies, el batlle Francesc Briera i el secretari Daniel Carbonell comenten: "La vila creix i la devoció a la Mare de Déu també i els fidels porten endins l'anhel que l'ermita deixi pas a un santuari; però qui ha de fer fluir aquesta flama a l'exterior amb les lluites i divisions internes de la nostra gent?".

Precisament, era a principis de la quaresma del 1852. L'alcalde havia fet gestions perquè es posessin fàbriques a Canet, aprofitant l'avinentesa que la implantació d'indústries emprenia una gran volada i podia representar la possibilitat d'una reactivació econòmica en diversos sectors; malauradament els seus passos no es coronaren amb èxit i el pessimisme s'ensenyoria de la primera autoritat al no trobar sortida per acabar amb el malestar general.

El secretari, veient-lo tant consirós, li digué: "Voleu una solució, perquè desapareguin les divisions del poble?. Doncs mireu -estaven parlant a l'indret del Pinar, al pas d'en Marges- i tot senyalant l'ermita de la Misericòrdia, féu: "Aquella església ha d'anar a terra i en el seu lloc se n'ha de fer una de nova." "Això prou, contestà en Briera; però qui ho ha d'intentar en les nostres circumstàncies?". "Deixeu-m'ho per mi, respongué en Carbonell, em sembla que ho aconseguirem".

Aquella mateixa tarda, el secretari féu una llista de les primeres cases de Canet de Mar i del que podien donar, segons la seva posició. L'alcalde se la mirà, la repassà i aleshores, s'animà. Hi havia una viabilitat. Si la idea concebuda, hagués estat divulgada pels dos personatges, s'haurien exposat al fracàs, car el poble estava molt dividit per futileses i coses sense importància i per mires polítiques, facilment tot se n'hagués anat a rodar.

S'havia d'enfocar amb mires superiors a les purament materials i com un anell al dit l'avinentesa se'ls presentà adientment: El predicador de quaresma podia enardir els cors i sembrar l'entusiasme en tot el poble i aquest que interiorment ja estava preparat, no es resistiria a la més lleu insinuació del missatger sagrat.

Tal dit i tal fet: La Mare de Déu voldria pel bé de tots els fills que se li bastís un esvelt santuari, inspiraria als representants del poble la magna idea i la seva palesa exposició als qui ocupaven càrrecs de responsabilitat per fer-la efectiva.

Els dos s'encaminaren a veure a n'en Ramon Tió, aleshores primer obrer de la parròquia; aquest captà tota la importància del projecte i féu les diligències pertinents per a posar-ho en coneixement del predicador.

La cosa es portà amb el màxim sigil; els sermons quaresmals anaven caldejant el clima i madurant els esperits per a la gran, vibrant entusiasta i abrandada explosió de tot l'auditori el dilluns de Pasqua.

El P. Palou -dominic, segons Serra, carmelita, segons Xiqués- predicà a l'ermita, després de la sortida processional de l'església parroquial, en compliment del "Vot de Poble" i encengué l'auditori pendent de la seva parula en vius anhels d'emprendre amb veritable fervor l'edificació d'una nova església a la Mare de Déu de la Misericòrdia.

El sermó havia estat tant eloqüent que la gent no en tingué prou en desfer-se en elogis i felicitacions per l'ardent i vibrant orador sagrat, sinò que el mogueren, estant ja a la casa de l'ermità, a dirigir-los novament la paraula, des del balcó, per deixar en ferm la construcció: no havien d'esperar més, havien de superar les dificultats i posar mans a l'obra.

A primers de juliol d'aquell mateix any 1852 hi hagué una reunió del poble, que nomenà una junta directiva i una altra, consultiva, per a fer el nou temple.