Els primers habitants de la vall-baixa de Sant Iscle -això és Canet- vivien en cases de pagès aspirant tenir església pròpia.

A l'any 1090, el bisbe de Girona Berenguer Guifré, consagrà l'esglèsia de Sant Iscle de Vallalta; la solemnitat de la celebració, entusiasmà la gent que havia pujat de la Vall-baixa i projectaren aconseguir un lloc propi de culte. Ells encara no estaven batejats amb el nom de Canet de Mar; ho serien al desmenbrar-se de la mare, la Vall-alta de Sant Iscle. El nom de Canet ve de "canetum", vall de canyers; aquesta és la versió més versemblant car en aquell temps tota la vall era una esplanada magnífica de canyers verds i aiguamolls que arribaven fins el mar. És cert que també es vol fer procedir de Francesc Cané, adduint que el tal senyor havia habitat en el castell de Santa Florentina. Tanmateix en l'arbre geneològic dels castellers de Canet, no es troba en lloc aquest personatge. Hi ha qui identifica Canet en "ca-net", ca-gos-fidel. Fa cosa d'uns cinc-cents anys, el rei Joan II ens atorgà el títol de "Molt noble i lleial Vila de Canet de Mar", degut a l'ajut obtingut dels remencs locals durant els deu anys de guerra civil catalana del segle XV. El lema històric aureolant un ca, un gos, signe de fidelitat, en el 1948, Florenci Veciana l'esculpí en l'escut de Canet que figura a l'altar neobarroc de la capella del Santíssim.
La remença era a Catalunya la servitud de la gleva, derivació del colonat del Dret romà. El remença era un esclau de la terra que conreava, restant-hi completament integrat com un arbre que hi fos plantat i malgrat que canviés de mans, ell seguia la mateixa sort. S'era remença per naixement de pares remences, per matrimoni o per la voluntat contractual i per una sèrie de servituds vers el senyor, que eren denigrants a la dignitat de la persona. Els remences s'havien posat al costat del rei Joan II, car aquest els prometé la manumissió, fet pel qual l'esclau recobrava la llibertat; malauradament, acabada la guerra no complí la promesa i tot va quedar pràcticament igual. En pujar al tron el seu fill Ferran el Catòlic també s'ajornà l'assumpte; es produí un segon alçament que fou reprimit d'una forma cruent. Finalment una sèrie de negociacions entre els síndics o comissionats remences i els representants dels senyors, en les que actuava d'àrbitre el poder real, en la data de 21 d'abril de 1486 es signà la sentència arbitral mitjançant la qual els remences quedaven alliberats essent la primera declaració jurídica a Europa de supressió de la serivitud del feudalisme. Pel camí de la llibertat, els canetencs adquirien personalitat pròpia, que l'heràldica, ciència que interpreta els geroglífics i els convencionalismes, mira d'identificar.

Una de les ments que més s'ha introduït en la història nostrada, plasma l'escut de Canet dividint-lo en quatre quarters: el primer, manté les quatre barres, en el segon, guarda el ca, en el tercer, la nau,car som una població a la ribera del mar i durant anys el mar ha estat l'element essencial de la nostra història, en un quart dibuixa una canya, responent a l'etimologia de Canet i, finalment conserva el timbre de l'ensenya comtal, puix en el seu dia foren instituïts els títols de vescomtat i comtat de la Vall de Canet.

Evocant els nostres orígens podem pensar que els habitants de Sant Iscle pujarien amb freqüència el cim de la muntanya de Pedracastell i descobririen admirats la magnífica esplanada d'aiguamolls i canyers verds que arribarien fins a platja i al mar i enamorats farien els passos per establir-s'hi. Amb tot, no foren els primers d'apreciar el terme de la vall, car hi ha vestigis d'una vil.la romana -segle V- a la Vall de Maria, nom, per altra banda, que ens mostra que el pensament de la Verge, ja estava present en el lloc.