En el 1877, mossèn Antoni Llopart, fill de la vila, és nomenat capellà custodi del Santuari de la Misericòrdia, essent rector de Canet de Mar Antoni Vergés i alcalde Ramón Fors.

Entrada al parc del ÇSantuari
Entrada al parc del Santuari
nunci apostòlic Marius Tagliaferri, en el Santuari, en la seva visita apostòlica al bisbat de Girona
nunci apostòlic Marius Tagliaferri, en el Santuari, en la seva visita apostòlica al bisbat de Girona

Des dels temps de mossèn Marià Martinez (1711-1754) no hi havia hagut cap més capellà especialment dedicat a la cura del santuari. Només, en el 1868 i en els mesos de gener i febrer de l'any següent, es troben partides on consta que es pagaven dos rals diaris al sacedot celebrant de la missa; no era sempre el mateix, sinó que es tornaven els adscrits a la parròquia.

En arribar el 1877, es cregué convenient substituir l'ermità; però, que no fos ja un simple seglar en funcions de pavorde o d'administrador sinó un capellà custodi per exercir-hi també els serveis religiosos.

De fet, des del 1461, any en que es bastí una ermita en el pati de l'actual santuari, sempre s'hi havia celebrat missa; primer, perquè tenia funcions de parròquia encara que sufragània de Sant Iscle de Vallalta; després, quan fou rellevada en el 1591, al bastir-se més cap el centre l'esglèsia nova de Sant Benet, es continuà celebrant-s'hi per respectar el dret concedit als pagesos.

Eren els capellans de la comunitat parroquial els qui per torn hi solien pujar. Tanmateix, hi ha un buit de quatre a cinc anys en els que no s'hi va per manca de prevers o per ser molt escasos i tenir ja la seva missió pastoral a l'altra església.

S'escollí doncs, en temps en que era rector Mn. Antoni Vergés i batlle Ramon Fors un fill de la vila, mossèn Antoni Llopart, per confiar-li el càrrec i no deixar l'ermita orfana de capellà i de tots els serveis espirituals que hi precisaven.

Amb tot, s'haurien d'estudiar les bases per les quals regir-se en les seves funcions i no quedar subjugat per un reglament que privilegiava les activitats del pavorde o de l'administrador, quedant ell relegat a un segon o tercer lloc.

De fet les persones van xocar i s'hagueren de posar d'acord l'ajuntament i el rector per modificar aquells articles del reglament que resultaven conflictius i pertorbadors de la tradicional marxa de l'administració.

Era evident que s'havia d'assegurar en tots els àmbits l'acolliment de pelegrins i romeus, de visitants i devots, que s'els havia de facilitar la seva assistència espiritual i que l'aparell administratiu era molt complex, perquè ho pogués portar una sola persona; s'havien de delimitar doncs, els camps, vetllar pels interessos de tots i pel recte funcionament de la Misericòrdia en els nivells espiritual, litúrgic i pastoral i també en els econòmic, burocràtic i social.

La millora més important per donar amplitud d'espai al lloc sagrat fou la compra de la casa i horta d'en Torrus, actual parc del santuari.

Calia eixamplar els terrenys de forma notable, car el pati de la Misericòrdia es feia estret, degut a la gran afluència de gent, sobretot, en les dades de la novena, de la festa del Naixement de la Mare de Déu i del diumenge següent en el que s'acomplia el "Vot de Vila".

Per escapar a la llei de desamortització, hi hagueren treballs preparatoris, consultes al prelat, dictàmens d'advocats, puix el passar els terrenys a propietat eclesiàstica, poden quedar sotmesos a la llei esmentada.

Fets els estudis adients per a no ésser expoliats, es convocà el 30 d'agost de 1895, en sessió extraordinària, l'ajuntament i la parròquia; hi assistiren el batlle Narcís Fàbregas i el rector Mn. Agustí Planas i també els clavaris i administradors. En la reunió s'acordà de conformitat amb el reglament del Patronat de 1870, amb les disposicions del bisbat i amb l'autorització del Sr. Bisbe, que els administradors compressin els terrenys esmentats pel preu de 17.500 ptes., tot vetllant per a la glòria de Déu, veneració a la Verge i comoditat dels forasters que vinguessin a retre-li culte.

Per altra banda, es decidí termenar el terreny que es comprava amb quinze columnes que fossin complementades amb la representació pictòrica dels quinze misteris del rosari; només s'en pogueren fer dos. Els planells d'aquesta reforma foren encarregats a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch; l'escriptura de compra de l'horta de can Torrus es firmà el 25 de setembre de 1895.

En aquest període, hi hagueren també donatius importants: Joaquim Duran i Planas lligà la quantitat de 100 ptes. anuals com a renda; Joan Baptiste Pau i Jover de Guanaveba, 1000 ptes.; el vestit de la Mare de Déu per a les grans solemnitats i un tern blanc que servissin per a les mateixes diades foren donatius de Jaume Puxan.

El gener de 1895, el patrici Eusebi Golart, potser bisnét de Joan Golart, padrí de baptisme de Mn. Marià Martinez, fundà un benefici amb el títol de "Mare de Déu de la Misericòrdia" amb l'obligació de celebrar-hi missa tots els diumenges i festes de precepta; el juliol de 1897, es concedí al que era aleshores vicari de la parròquia Mn. Jaume Puig. Els administradors establiren el costum de fer-hi celebrar missa diària i els dissabtes, rosari amb el cant de la "Salve".