La Mare de Déu sota l'advocació de la Misericòrdia, sensibilitzada en la seva venerada imatge, a finals del segle XVII i principis del XVIII, mou fortament el fervor dels fidels, com es detecta amb fets de signe divers, que impregnen la història local.

Es pregunta Francesc Xavier Serra Barretxegueren, què passà al 1691?. La imatge de la Verge fou traslladada a l'església major i l'ermita es quedà sense l'escalf maternal de Maria i buida de la innombrable fillada que es recollia als seus peus. L'investigador desconeix el motiu d'aquesta decisió, però sospita que la clau del secret està en quelcom relacionat en la celebració abusiva de misses que, atenent la devoció dels fidels i desatenent les obligacions parroquials, els clergues hi oficiaven amb excessiva freqüència. És possible, car la devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia havia crescut extraordinàriament; de la vila havia passat a la contrada, i l'entusiasme s'havia desbordat en tanta desmesurada pel lloc venerat que molt probablement la parròquia restà algun diumenge desatesa.

La cosa se subsanà, d'entrada, amb una mesura radical; l'església parroquial es possessionà de la imatge i les celebracions hagueren de redossar-se al seu abric; de fet, diu el Dr. Serra, es troba una nota amb la comanda de pagar dos lliures amb vint sous a mossèn Jaume Cirés per sis misses, que hi celebrà, mentre Nostra Senyora hi romangué. Més tard l'autoritat eclesiàstica entrà en l'afer i, examinada la qüestió, corregí les extralimitacions de la pietat, tornà a mare el veritable fervor, i decretà que en els dies festius solament pugui celebrar la missa a l'ermita el capellà que en té l'obligació i un altre, imposant penes els sacerdots que ho fessin sense el degut permís del rector. El decret entrà en vigor en la visita pastoral que en nom del bisbe Miquel Joan de Taverner i Rubí (1699-1720) féu el seu delegat Francesc Pujol. Es remarca, en la mateixa visita pastoral, que en l'ermita hi havien els altars de Sant Pere i Sant Pau i de la Mare de Déu de la Misericòrdia, amb ara ambdós, i els altars de Sant Miquel i Sant Francesc Xavier, sense l'ara prescrita.

Un altre assumpte que quedava pendent i del que, segons l'historiador, ja se'n havia parlat, el 1695, tot vetllant per una adient atenció espiritual, era el de la construcció d'una casa per l'ermità. Tanmateix, no es portà a cap fins el 1700; l'any anterior havien sobrat a l'administració 169 lliures, que serviren com a dispendis per les obres. No n'hi hagueren prou; es demanà l'ajuda i el recolzament de la universitat -el mu nicipi- que no podent facilitar cap quantitat monetària, s'avingué a donar per un any els drets d'administrar els serveis municipals d'arrendament dels fems i del glaç. El glaç era recollir a l'hivern en pous subterranis i venut a l'estiu per a refrescar; els fems que s'arreplegaven de la via pública, eren també una font més d'ingrés. L'import del glaç, pujà a 31 lliures i 10 sous; i, el del fems, venuts en subasta pública, 25 lliures. Encara es recorregué a una altra estratagema, la venda de vi obtingut en una recapta, l'import fou de 18 lliures i algun sous. Finalment, se sol.licità, a través d'una capta pública, el recolzament de tots els veïns, els quals hi contribuïren, qui donant diners, qui amb material (ferro, bigues i altres).
Reunit tot el cabal, que pujà a la suma de 259 lliures, 3 sous i 2 diners, es posà mans a l'obra, es construí la casa, redossada a la banda de ponent de l'ermita, i s'ocupà l'habitacle, emprant-lo degudament per a tots els objectius prefixats. L'estructura ideada, donava comoditats i disponibilitats de diversa índole, com ens podem imaginar. L'ermita tenia la porta exterior de cara a migdia i es comunicava amb la casa de l'ermità a través de dues portes: una donava directament a l'altar major; i, l'altre, per una escala, al cor. El primer pis de la casa, hi havia una sala gran reservada pels actes oficials i per reunions de forasters; la llum hi entrava per dos balcons que donaven a la muntanya.

La història evocada, enregistra en el mateix any 1700 un Jubileu, amb una edició d'estampes que, a nivell d'Església Universal, concordaria plenament amb la proclamació papal d'un Any Sant; l'investigador es pregunta, si una partida de cera pel monument, que es recull en els comptes de 1702, pertanyia a la seva celebració o a altres anteriors, quan l'ermita tenia funcions de parròquia. M'inclinaria a pensar que era una despesa extraordinària del Jubileu, a semblança de la que féu el santuari el 1992 amb motiu del cinquantè aniversari de la reposició de la imatge, motiu pel qual s'organitzà la magna processó de torxes que ens concentrà tots davant la parròquia, acompanyant per carrers i places amb continguda emoció l'esmentada imatge de la Santa Verge.

A la llum dels esmentats esdeveniments, s'evidencia que una creixent i ufanosa devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia s'anava imposant en el cor de tots. Acabat el segle XVII i començat el XVIII, el terreny estava preparat, perquè el venerat lloc adquirís una ascendent fama mariana fins a covertir la humil ermita en l'esvelt santuari de la Patrona del Maresme, del que tots nosaltres, a l'inici de segle XXI, en som entusiastes testimonis.