La pavordia de la Misericòrdia, en la segona dècada del segle XVIII, experimentà un gran reeiximent al posar-se el càrrec sota la responsabilitat de mossèn Marià Martínez, capellà custodi del santuari durant trenta anys.

En el llibre Vè de baptismes de l'arxiu parroquial es troba la seva partida, que diu així: "Vuy als vint i sinch de mars del Any sobredit (1685) fonch bateyat Joan, Mariano, fil legítim y natural del sor Salvador Martínez, cirurgià i de Francisca muller sua. Foren padrins Joan Golart apotecari y Catharina Ferrer y Arquer, tots de Canet ministra Hyacintho Guives pre. y vicari de dita vila".
El primer diumenge de juliol de 1721, a l'edat de trenta-sis anys va prendre possessió del càrrec de pavorde, ell que era, a la vegada, beneficiat resident de la parròquia subvencionat pel consell per "ensenyar a llegir els minyons i fer anar el rellotge, missió adjunta a la de preceptor, en aquell temps". Repassà l'inventari de tots els béns i s'esplaià veient les millores assolides d'uns temps ençà; vuit anys enrera s'havia adquirit un troç de terreny de darrera la capella i s'havia construït el creuer, el presbiteri, el cambril i sagristia; la imatge de la Mare de Déu ocupava ja el lloc principal i de l'advocació de Sant Pere i Sant Pau, com a tribunals de l'església vella, s'havia passat a l'advocació de Santa Maria sota l'advocació de Mare de Déu de la Misericòrdia.

Com a responsable de l'administració, Mn. Martínez havia de pagar deutes de les obres realitzades; se n'havien fet de gran envergadura i donat que l'ermita no tenia prou cabdals, els patrons mariners avançaven diners, sense interès; però les quantitats s'havien de tornar. Així es feia; entre les moltes còpies de partides que es podrien aportar, se senyala la que diu: "Mossèn Martínez del prestat Josep Clausell patró, 50 lliures de les quals Mn. Martínez té firmat rebut".

Les obres del cambril, foren acabades l'any 1726 i n'havia estat capatàs Pere Anglada, per les quals es pagaren 50 lliures, 1 sou i 4 diners. En aquests anys, potser perquè es feien les obres, la recaptació de la donzella assolí, segons el Dr. Serra, la quantitat de 5 lliures. No n'hi havia prou; amb el permís del Sr. Bisbe, l'administració començà, el 1725, a fer rifes a favor de l'obra de l'ermita, es venien anelles, arrecades, puntes, regalades per les puntaires de la vila; de tant en tant, les bones minyones feien una retallada del seu coixí per donar-la pels vestits de la imatge de la Mare de Déu. Altres vegades, segons anotacions del Dr. Serra, els fidels donaven coses perquè fossin rifades. Conta que en una ocasió, en el 1734, uns oficials vinguts d'Itàlia, donaren una gallina i fessols; en una altra, en 1760, la muller de Jeroni Soler, que havia fet una prometença a la Mare de Déu no pogué complir-la al posar-se malalta; però així que recobra la salut, donà la cabra comprada de la que prenia llet per recuperar les forces. L'acció fou edificant, el rector se'n féu ressò en la predicació enaltint la generositat i el sacrifici de la donant; es rifà la cabra i se'n tragueren 19 lliures, 16 sous i en resultà premiat en Joan Consell, conegut pel motiu del "Namus". Un relat curiós és el del minyó Cristòfol Pratdevall; era un jovenet que havia estat a Mèxic i després de passar per moltes trifulgues i situacions penoses, li fou possible tornar amb els seus. Agraït, en el 1763, donà sis pollastres. Es féu amb ells, el diumenge de la novena, una rifa amb sis extraccions perquè donés millor resultat, i s'ingressaren de la recaptació 17 lliures, i 10 sous.
Mossèn Marià animava a continuar en les millores fetes a l'ermita; i així, dos anys després d'haver-se acabat el presbiteri i el cambril, es preocupà del retaule. Convocà una reunió dels pavordes, clavari i administradors i es féu un contracte amb Josep Pol de Sant Vicenç de Llavaneres, perquè per 300 lliures amb un altre company, escultor, Jaume Medí, realitzessin l'obra d'ornamentació. Es tractava d'un retaule de fusta amb el peu de pedra de Montjuïc, que havia de representar en el centre la Verge Maria, a la part superior, sant Pere amb ornaments papals i assegut a la càtedra, i als costats, Sant Josep i Sant Joaquim. Els escultors acompliren l'encàrrec i el retaule fou beneït i estrenat el 1729. Malauradament, es perdé, degut a que el bastir-se l'actual Santuari, fou portat a la parròquia i col.locat a l'altar de sant Josep Oriol; quan la imatge d'aquest sant passà a ocupar un altar nou, el retaule fou regalat a l'església de Sant Andreu de Palomar, incendiat en el dies de la Setmana Tràgica, motiu pel qual l'obra d'art desaparegué per sempre.