La urpada de la guerra civil espanyola de 1936-1939, ferí greument l'església i destroçà amb ràbia diabòlica temples i pastors, deixant la seva petge dolorosament gravada en el nostre Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar.
El santuari, per atendre millor romeus, pelegrins i visitants, bastí un escaient hotel, seguint el plànol de Josep M.ª Puig i Cadafalch en el parc en que es convertí l'horta de can Torrus, comprat en el 1895.
El 19 de març, festa de sant Josep, de 1929, es confià la seva direcció a la família Puig, constituïda pel matrimoni Joan Puig i Puig i Margerida Capdevila Medí i les dues filles Maria i Coloma.
Ja portava alguns anys d'activitat, des de la seva inauguració, el 2 d'abril de 1910.
S'havia previst, seguint el plànol de l'arquitecte, eixamplar-lo amb una altra nau; no es féu per manca de cabals. Els Puig donaren bon impuls a tots els serveis; gent humil i d'alt llinatge feien via cap el restaurant del santuari. Tenien molta feina.
A la Misericòrdia, en el 1923, hi havia de capellà custodi Mn. Pere de la Bisbal; succesivament, després d'ell, en foren nomenats: Mn. Joan Oller de Canet, Mn. Francesc de Fonteta i Mn. Àngel Domènech i Vendrell de Llagostera.
La Coloma, la interviuada, recorda que abans de la guera hi havia moltes romeries i pelegrinacions.
S'hi celebrava missa cada dia i s'hi feien casaments tots els dies de la setmana, llevat dels diumenges; l'oportunitat de tenir l'església i el restaurant a mà, feia que molta gent es decidís, a l'hora de casar-se, celebrar el sagrament a la Misericòrdia.
Veien gent de La Bisbal, d'Olot, de Palafrugell, de Llagostera, de Cassà de la Selva, de Barcelona, de Mataró, del Llobregat, del Vallés i de la costa.
Els col.legis hi feien excursions; el dijous gras era un formiguer de jovenalla.
"Crec, diu la Coloma, que el dia 20 de juliol de 1936 s'hi va fe l'última missa.
La nit del 21, el comitè i milicians s'apoderaren de les claus, els capellans i religiosos, sota l'amenaça de ser capturats i afusellats, hagueren de fugir, camps através i amagar-se.
S'apilonaren ornaments, llibres, objectes, cadires i tot el que pogués avivar les flames al mig de la nau del santuari per calar-hi foc.
Foren dies realment tristos i amargs".
La Francesca Español Marqués, als seus 94 anys conserva viva la memòria i explica: "La venerada imatge de la Verge de la Misericòrdia li tiraren un llaç fet de corda al coll i l'estimbaren i quedà destroçada".
Mossèn Angel Domènech, el capellà custodi, refugiant-se a una casa de pagès de Sant Cebrià de Vallalta, fou descobert, l'assassinaren i el penjaren en un arbre; la Carme Capella, a qui també assessinaren el seu germà mossèn Amadeu, ho confirma dient que el penjaren pels peus i de cap per avall. Francesc Vila Gispert, el marit de la Francesca, anant en cotxe amb el fill cap a Sant Cebrià, veiè la macabra escena.
La generalitat i els ajuntaments van fer tots els esforços possibles per salvar els tresors artístics més significatius, però amb la força destructiva amb què actuava aquella gent, els fets van ser inevitables, han explicat diversos testimonis propers als esdeveniments i ho anotà el Dr. Mercader a l'ésser nomenat rector de Canet de Mar en el 1939: "El Santuari fou lliurat a les flames destructores el dia 21 de juliol de 1936, després d'insistents amenaces d'assassinat, fou lliurada al comitè la riquíssima corona de la Verge pel seu pietós dipositari Fèlix Masvidal i així i tot, fou executat.
El dia 24 es procedí a calar foc als objectes apilonats a la Misericòrdia, corrent de boca en boca el fet que un dels incendiaris quedà espaordit al pujar al cambril davant la mirada seriosa i alhora compassiva d'una dona que s'els mirava; com dient-li: "fill així tractes a la teva mare?"; a veu en crit ho anava clamant com un esperitat a oïdes dels seus sinistres col.legues; ningú n'hi feia cas, ningú havia vist res.
Només el visionari tenia gravada en el cor la mirada que l'esferia, no va tenir el valor de suportar-la per entendrir-se, penedir-se i demanar-ne perdó. Es desesperà, perdé el seny i l'endemà se suicidà; la notícia s'expandí per la població, atribuïnt el prodigi a una delicada i ensens, severa amonestació del Cel.