Mossèn Martínez es mou en mig de les glòries i de les asprors en els darrers anys de la seva vida. Tot anhelant que la vella ermita esdevingui amb el temps un esvelt santuari per honorificar la misericòrdia del Senyor i de la seva Mare.

Amb il.lusió i dedicació, mossèn Marià Martínez tenia cura de la vella ermita. Des de que en prengué possessió com a capellà custodi, un gran anhel inflamà el seu cor; fer del venerat lloc un digne sopluig per la Mare de Déu.

S'entusiasmà, compartint el seu anhel amb la gent del poble i amb els pietosos devots de la Misericòrdia.

En els últims anys de la seva vida recorda amb simpatia i agraïment la generositat de benefactors, rics i pobres, bolcats amb donatius i ofrenes a la Verge.

Allà, en el 1735, Pau Casalins i Paratge, cedia un tros de terreny situat el davant i al costat de l'ermita mirant a ponent, el que és ara pati dels santuari. Els admiradors li atorgaren 8 lliures, no com a preu d'una venda, sinó com a mostra d'agraïment. L'escriptura de donació fou autoritzada pel notari Francesc Novell i Casadevall a favor de Mn. Martínez, pavorde, i Salvador Cabanyes i Bartomeu Roig, que ostentaven el càrrec d'obrers.

En el 1748, gràcies als donatiu, es pogué comprar al convent de Jongueres de Barcelona un orgue que escampava les seves melòdiques harmonies en els silencis de les celebracions litúrgiques o acompanyava els sonors càntics del cor parroquial. En el 1750, després d'unes laborioses gestions, s'aconseguí que el Reial Patrimoni de Barcelona donés les aigües de la Vall de Pera als obrers Francesc Macià, Josep Pica i Ramon Llauger -de passada, el Dr. Serra adverteix que les donacions es feien, no al clavari o administradors, sino als obrers de la parròquia, evidenciant que l'ermita tenia caràcter parroquial- Amb el cabdal necessari d'aigua es posà una escaient font prop de l'ermita; les despeses corregueren a càrrec de Miquel i Marçal Sans, vilatans.

En Marçal, en el 1755, coronaria amb una altra font la mina.

En aquesta etapa, els mariners continuaven essent el capdavanters en els assumptes de l'ermita i el seu encomiable zel feia que, inclús a mars llunyants, captessin pel santuari de la Misericòrdia. Per la seva banda, els administradors desplegaven una gran activitat: en el 1732, establiren la capta del blat; el el 1757, la de l'oli, però cessà tot de cop, car la plaga del pugó matà les oliveres. El handicap, tanmateix, més dolorós i profund fou el que afectà a Mn. Martínez; en els anys 1750 al 1754, hi ha una causa contra ell a la cúria de Girona. El Dr. Serra comenta que es deuria donar algun conflicte greu, encara que no se sap quin. Resulta que el 1749, Mn Martínez féu una instància al Consell com a capellà de l'ermita per fer una nova capella. Comptava en el seu haver 600 lliures, que guardava amb il.lusió per bastir l'obra que somniava.

El bisbe Lorenzo Taranco (1745-1756) li dóna permís, Josep Puig s'oferí per fer la planta i el mateix Consell hi estava d'acord, però volia que abans presentés els comptes. En descàrrec de tota interpretació maliciosa que es pogués fer, el Dr. Clausell diu d'ell: "Era un sacerdot de costums irreprensibles, meresqué la confiança universal, era de bona conducta i gairebé d'una manera absoluta tenia cura de les coses de la capella i de la imatge." El rector, per la seva banda, també estava a favor d'ell i fins era l'inspirador de la seva manera de fer. Els qui mostraven certa reticència eren els components del Consell, i sembla que la clau del misteri estava en la controvèrsia suscitada per qüestió dels diners. Tanmateix, la nota laudatòria, en el 1754, dels regidors, examinadors del llibre de comptes de Mn. Martínez, posava en evidència la seva honorabilitat.

Amb tot -anota el Dr. Serra- Mn. Marià Martínez deixà el càrrec de pavorde, que no es proveí més; i, cinc anys més tard, el 1759, moria havent rebut els sagraments. Tenia 54 anys. La fatiga i l'aspror, que marcarien els seus darrers anys, eren temperats per l'afecte filial a la Mare del Cel i la dolçor d'un esvelt santuari en perspectiva llunyana en quan el temps, però propera en l'esperit del zelós sacerdot.
En el mateix any 1750, -el del handicap de Mn. Martínez-, passaren a ocupar el càrrec d'obrers i administradors en el mes de juliol, tal com estava establert el Dr. Francesc Xavier Clausell, Josep Molet i Joan Codina.

No es mantingueren ociosos, sinó que prenent les diligències pertinents i seguint la dinàmica de Mn. Martínez eixamplaren el pati marià. Els propietaris del terreny eren els seus hereus de la casa Roldós; en bona hora, doncs, parlaren amb ells i, ja d'entrada, els proposaren vendre, censar o donar el terreny de referència. Ells els digueren que estaven disposats a cedir-lo gratuïtament, amb la condició que els concedissin un banc de tres seients dins l'ermita amb propietat.

No semblà raonable la petició, ja que mai s'havia fet i els obrers no s'hi avingueren. Els hereus Roldós foren magnànims, retiraren la seva petició i donaren el terreny de les dues glorietes i el tros de pendent que condueix del pati al passeig de la Misericòrdia.

Continuant en el capítol de donacions, en el 1755, el veí Francesc Torrus cedí una mica de terreny, que hi havia darrera l'ermita; tan poca cosa, que ni tan sols es féu constar la venda. En gratificació, rebé 2 lliures.

El 1755 fou un any d'obres, de plantacions d'arbres, d'arranjament de camins; potser, es feren els xiprers. El 1778, es comprà un orgue valuós, pel que es pagà 300 lliures.

El 1779, en el terreny de Pau Roura, es féu un camí que anava pel baix, des de la costa de les pedres fins a l'ermita. L'antic camí de Sant Iscle era el de la serra; i des de la serra empalmava amb la costa anomenada de can Pujadas.

El 1780 arranjaren el camí esglesier i posaren pedres els llocs més dificil. Hi gastaren 150 lliures, 4 sous i 6 maravedissos. El 1835, a la familia Casals Roura li convenia regulartizar la seva finca de Cal Bisbe; i, per altra banda, hi havia la intenció de fer un camí de l'ermita a la vila. Amb aquest objectiu, se cedí a la família esmentada, que es comprometé arreglar el camí, el del baix; es comprà la terra del mas Roldós comunicant el pati del santuari amb el camí de la Famada, s'hi plantaren acàcies, roures, rosers i s'hi feren sortidors. Era una meravella, que hauria embadalit a Mn. Martínez.