Sant Pere de Romeguera ó d'Aubó, fou la primera esglesiola de Canet de Mar, bastida a principis del segon mil.lenni de l'era cristiana.
A poca distància del castell de Santa Florentina i a la dreta de la cruïlla del camí que puja cap a Pedracastell, s'alça en el mateix "Sot de l'Aubó" un turonet on destaca un monòlit amb l'inscripció: "Antic lloc de Sant Pere de Romeguera - Abril- 1987".
És l'únic rastre visible que dóna fe del primer lloc de culte construït a la Vall-Baixa de Sant Iscle, posteriorment batejat amb el nom de Canet de Mar.
El nom de Sant Pere d'Aubó o de Romeguera és degut al fet d'haver-se-li dedicat a l'apòstol aquest sot on creixien les romegueres de rostoll i ara també uns quants pins.
Els escasos habitants d'aquest indret, eren treballadors camperols, la parròquia romania al seu costat, aplegava la vida a pagès, celebrava les festes que el calendari agrícola requeria, servia de punt de reunió social i les alegries i les penes, el naixement o la mort dels membres més estimats eren manifestacions de joia o dolor comunitaris.
El rector acomplia amb zel la cura pastoral i ells amb tota la resta de la parròquia contribuïen a les despeses del seu manteniment i allotjament, tal com estava especificat en l'acta de Consagració i Dotació de Sant Iscle de Vallalta , de 14 d'Octubre de 1090, signat pel bisbe Berenguer Gifré, el levita Joan i el notari de Sant Honorat, monjo i sacerdot, Ponç, que escrigué el document de referència:
"L'any de l'Encarnació del Senyor, norantè després del mil.leni, a l'era del 1128, indicció tretzena, el senyor Berenguer, bisbe de la santa seu de Girona, ha vingut a consagrar l'església que hi ha construïda en honor de Sant Iscle, al comtat de Girona, al lloc anomenat de Vall-alta. I en el present dia de la seva consagració ha dotat l'esmentada església amb els delmes, les primícies, el alous i les oblacions dels fidels, tant dels vius com dels difunts i a més, amb el cementiri que conté la fondària de trenta passes a tot el voltant de l'església, que el resguarda sota tal protecció i pau de manera que ningú, sigui quina sigui la seva condició, honor o edat, no pugui cometre cap violència en aquell temple posat a la seva guarda.
La termeneció de l'esmentada església és la següent: a la banda d'orient, a la serra de la muntanya de Pedra arrencada, el Cap bon, el Cap rodon, l'Eserma, el Rodal, el Puig de Faniol la Gistorleva, la Peirerola i per la serra d'Arboç, fins a les ones del mar. A ponent també és termenada des de la mar vers Pedrafita i pel torrent fins a la Roca del Segar i en Futirrano cap el marge de Pugosos, al puig de Ganafre fins al torrent de Castellar, del torrent de l'Oradella fins al Martrès i fins a Pedreferrera. A la banda nord, limita amb la serralada de Montnegre. Sant Iscle té la meitat d'aquests delmes. El rèdit d'aquesta església és de dos conills cada any . A més l'esmentat bisbe ha sotmès la dita església a la seu de Girona, de tal manera que cada any rebi el crisma i sigui amatent a les seves normes i manaments. Aquesta dotalia s'ha escrit el dos dels idus d'octubre del primer any després del trentè del regnat del rei Felip".
El 1098, segons mossèn Joan Tarré Sans, historiador canetenc, estava bastida l'esglesiola de Sant Pere de Romeguera i a partir d'aleshores, no eren els feligresos que pujaven cap a la Vall-alta per anar a missa i rebre els sagraments; era el rector que baixava cap a la Vall-baixa, posant-se a prova el seu zel pastoral i la seva valentía per vèncer les dificultats que abans havien superat els fidels. Com a sufragània de Sant Iscle, l'església de la vall marítima, allunyada suficientment de la costa per evitar les ràtzies de pirates i corsaris, no presentava majors dificultats i durant tres segles i mig els seus murs i la seva petita nau contemplaren, silenciosament, generació darrere generació els creients que hi venien a celebrar la seva fe. Encara, segons anota l'historiador Magí Xiqués Soler, nascut el 1844, contemporanis seus havien vist un vell missal i altres objectes d'altar que havien servit per la celebració del Culte en aquest lloc ara gairebé completament oblidat.